E-cultura, TIC i gestió de la cultura. Implicacions en l?àmbit local (página 2)

Amb internet radio i Internet TV
(streaming media), la xarxa ha obert la possibilitat de
promoure accions culturals alternatives amb una gran dosi
d’interactivitat i sortejant el component comercial i la
banalització creixent que caracteritza els mitjans de
comunicació de masses. La xarxa constitueix doncs un canal
alternatiu força interessant per a determinats projectes
audiovisuals.

El net art ha estat un dels aspectes de la nova
cultura
digital que ha generat un debat més intens, si més
no en el camp conceptual. Pels teòrics, i sobretot, pels
practicants, el net art és quelcom més que art
digital (5), entenen aquest com el vehicle creatiu que
utilitza suport i tecnologia digital per a la seva
realització, i s’ha d’entendre també
com a quelcom més que un determinat tipus
d’expressió artística que es difon a
través de la xarxa. Pels net-artistes, la creació
artística té un component essencial
d’interactivitat que comporta un procés de
creació obert i col•lectiu, que sovint també
incorpora una forta dosi de reflexió i compromís
social, fet que ha generat un nou debat a l’entorn del
concepte d’artvisme (6).

TIC i continguts culturals: el
concepte de "e-cultura"

En fi, a hores d’ara ningú pot dubtar que
el sector cultural ha estat amb tota probabilitat el que ha patit
de forma més intensa l’impacte del desenvolupament
de les TIC. El debat
al voltant de la propietat intel•lectual que es va plantejar
pràcticament en paral•lel al desenvolupament
d’internet es va accentuar amb la generalització de
determinades fórmules de la distribució o
intercanvi de productes digitals –fonamentalment
enregistraments musicals- a través de la xarxa, o la
polèmica sobre la "pirateria" de diferents
productes audiovisuals –atesa la determinant
dimensió econòmica de la qüestió- no
fan sinó confirmar que la clau de volta de la societat del
coneixement no es troba tant en el desenvolupament
tecnològic de tot allò que es relaciona amb
internet, sinó en la producció,
l’accés, el control i
l’apropiació dels continguts que hi poden circular.
I que aquests continguts són en essència,
continguts culturals (7).

És en aquest context que cal situar la
irrupció del concepte de e-cultura, que en
principi no deixa de ser un de tants neologismes relacionats amb
el nou paradigma
digital i tecnològic que han fet fortuna de forma
probablement transitòria. Sense pretendre aquí
establir una definició canònica, es podria acordar
que aquest concepte estaria referit a tots els processos
culturals que es desenvolupen en algun dels seus estadis a
través de la xarxa, en part o en la seva
totalitat.

Vist això, parlar de dimensió cultural de
les noves tecnologies és gairebé més que una
obvietat, gairebé una tautologia. En el nostre entorn
immediat, quins processos culturals no es desenvolupen en algun
dels seus estadis a través del mitjà digital, ni
que sigui en els aspectes més perifèrics del
procés? Ara ja, i com més va més, la
cultura tindrà un elevat component de
e-cultura, amb totes les implicacions i
conseqüències que això suposa.

Per tant, potser més que parlar de la
relació entre les TIC i la cultura, o mesurar-ne els seus
impactes, caldrà fixar l’atenció en establir
com s’insereix el desenvolupament de les TIC i el seu
ús en el desenvolupament cultural de les societats.
Establir fins a quin punt la incorporació de es TIC pot
suposar un plus, un valor afegit,
un tomb determinant respecte els mitjans o els formats
convencionals en algun dels estadis del procés de
producció i consum cultural, en la dinamització
cultural i en el desenvolupament cultural de les
col•lectivitats.

Fins a quin punt, i tornant a les polítiques
culturals, les TIC poden obrir noves portes d’accés
a la cultura i la creació, i en conseqüència,
fins a quin punt la "fractura digital" no constitueix una
amenaça especialment intensa i aguda per al
desenvolupament cultural de les societats.

Polítiques
e-culturals?

A tenor del que fins aquí s’ha exposat,
seria d’esperar que tant el concepte, com sobretot, les
implicacions del nou escenari creat per l’expansió
d’internet hagi tingut un reflex en
conseqüència dins els plantejaments de les
polítiques culturals actuals, però el cert
és que aquest posicionament no s’ha produït de
forma automàtica. Tot i que no es disposa d’elements
de judici suficients que permetin contrastar aquesta
valoració, sembla que, d’una banda, des del sector
públic no s’ha reaccionat amb celeritat davant el
nou escenari, però també és cert que enguany
podem estar assistint al principi del que pot ser
l’eclosió de les "polítiques
e-culturals".

La constatació d’aquest "retard" es pot
argumentar amb el fet que no va ser fins l’any 2003 que es
celebrar un fòrum de debat internacional d’un cert
nivell sobre e-cultura . Ens referim a les jornades de
treball a Zàgreb (Croàcia) auspiciades per
Circle-Culturell Link Network que van ser probablement la primera
ocasió on es va tractar el concepte de e-cultura i
les seves implicacions en una plataforma internacional
d’aquestes dimensions. Sota el títol de "eCulture:
The European Perspective (8), es van debatre diversos
aspectes del nou escenari e-cultural,
començant per les
polítiques culturals, però resulta molt
simptomàtic que fos precisament aquest àmbit de
treball el que rebés aportacions més magres en el
debat, especialment pel que fa a les aplicacions concretes, quant
a polítiques públiques d’àmbit
estatal, o de nivells territorials inferiors. El gruix de les
aportacions se situen en àmbits com l’informacional
o de les indústries del coneixement, però es poden
comptar amb els dits d’una ma les presentacions referides a
polítiques culturals específiques
(9).

Tot i que no es pot elaborar un diagnòsitc a
partir d’un element tant puntual, els continguts i les
temàtiques tractades en aquesta conferència es
poden utilitzar com a un bon sensor de l’assumpció
del nou escenari tecnològic per part del sector cultural
en general, i del sector públic en concret. En aquest
sentit cal remarcar un clar decantament cap al desenvolupament de
les estratègies sectorials –amb clar
predomini del sector privat- per sobre de les transversals o
territorials que constitueix l’àmbit preferent
d’implementació de les polítiques
públiques.

Aquest decalatge comporta que el debat sobre
l’impacte de les TIC en la cultura estigui sovint decantat
cap a aquelles qüestions que més afecten o inquieten
al sector privat –impacte econòmic, propietat
intel•lectual- que no pas les qüestions com la
participació l’accés als nous continguts i
que són bàsiques per les polítiques
públiques.

Per tant, malgrat la relació consubstancial entre
noves tecnologies i cultura, no creiem estar molt errats si
afirmem que –salvant totes les excepcions i
particularitats- el sector cultural en general, i més
concretament el sector cultural públic no ha estat
especialment precoç en reaccionar de forma decidida per
adaptar-se al nou escenari. Potser per la pròpia magnitud
del fenomen i per les fortes implicacions de tot ordre que aquest
suposa per al propi sector cultural, aquest s’ha mostrat
poc predisposat a assumir les conseqüències que tot
canvi comporta, i ha explorar les possibilitats que s’obren
en el nou escenari.

En clau més domèstica, aquesta
dinàmica es va reproduir en el simposi "E-cultura.
Estratègies digitals aplicades a la gestió de la
cultural" celebrat el desembre de 2003 i que probablement va ser
el primer esdeveniment sobre aquesta temàtica que es va
realitzar a l’Estat Espanyol (10). En aquesta
convocatòria es van presentar iniciatives sorgides tant de
l’àmbit privat com del públic i referides a
àmbits temàtics i d’actuació diversos,
però amb un clar predomini dels projectes en un estadi
preliminar o simplement propositiu. També es va posar de
relleu que el sector públic –amb lloables
excepcions- no havia adoptat una posició clara de
lideratge en el nou context, i això es notava especialment
referit a nivell de governs locals (11).

Posant per davant el desconeixement d’altres
realitats nacionals o estatals, no creiem massa aventurar suposar
que aquesta situació no és privativa del nostre
país, si més no es constata la dificultat de trobar
documentació publicada sobre projectes en aquesta
direcció que s’hagin pogut portar a terme en altres
latituds, inclosos països que compten amb alts nivells de
penetració quant a usos tecnològics i
d’accés a la xarxa.

Aquesta relativa feblesa es veu reflectida a nivell de
publicacions i premsa especialitzada, on es troben a faltar
aportacions concretes i específiques, tant a nivell global
com sectorial i temàtic (12).

I en aquesta mateixa línia constatar també
que a nivell europeu, no deixar de resultar il•lustratiu que
les iniciatives amb més fort contingut e-cultural
sorgides dels projectes i programes de cooperació
comunitaris, no hagin aixoplugat sota el paraigües del
programa marc
de referència pel sector cultural, és a dir, el
"Cultura 2.000" sinó que s’hagin promogut dins
altres programes i iniciatives comunitàries sobre la
societat de la informació. Resulta molt il•lustratiu
el fet que el Pla d’Acció comunitari anomenat
eEuropa inclogui fins a una dotzena de línies
d’acció e-sectorials, però entre
aquestes no n’hi cap sobre e-cultura
(13).

Com a contrapès a tot això, hem dit
també tal i que s’ha avançat, que es constata
un canvi notable de tendència en els darrers anys, que
és just quan han començat a proliferar moltes de
les iniciatives i projectes que enguany es troben en curs a
diferents països d’Europa
–Flandes, Àustria-, Canadà i Austràlia
(14).

A mode de conclusió sobre els temes tractats en
aquest apartat es pot apuntar:

• En primer lloc constatar una arrencada lenta
  amb cert retard de les polítiques públiques de
  e-cultura., que les situa a distància del
  desplegament que s’ha produït des del sector
  privat.
• Tanmateix, i potser per contrarestar aquest efecte,
  en els darrers anys s’està produint una
  acceleració en aquesta direcció.
• Es constata així mateix el predomini de les
  accions sectorials per sobre dels plantejaments
  transversals i els projectes de base territorial.

Les TIC en el marc del sector
cultural públic local

Situant-nos a l’àmbit preferent en el que
volem centrar la nostra aportació, és a dir, el
local, ens porta a plantejar com s’ha concretat la
incorporació del nou paradigma tecnològic a nivell
cultural local, i més concretament a nivell de
l’acció cultural municipal, prenent com a
referència més immediata el cas d’alguns
municipis catalans.

Tenint en compte que el nivell de govern local
constitueix el graó determinant a l’hora
d’impulsar el desenvolupament cultural de les
col•lectivitats i – seguint el fil del que s’ha
analitzat fins ara- que la implementació de les TIC
resultarà com més va, més determinant per al
desenvolupament cultural d’aquestes col•lectivitats
l’axioma sembla està servit: la implementació
de les TIC hauria de ser una realitat indiscutible a nivell dels
departaments i organismes culturals locals i les seves
estratègies de desenvolupament cultural. I molt
probablement així sigui sobre el paper, i a un determinat
nivell de discurs polític, però com es podrà
veure més endavant, la observació i
l’anàlisi de la realitat denota situacions molt
diverses i nivells de desenvolupament força
desiguals.

Continuant momentàniament amb el discurs
percedent, volem prendre com a referència un document
sorgit d’un procés de reflexió
estratègica pioner a Europa, el Pla Estratègic del
Sector Cultural de Barcelona (15) de l’any 1999. En
els documents sorgits d’aquest procés
s’estableix com una de les claus de diagnòstic, la
incidència del paradigma digital en l’immediat futur
de la cultura, i, a tenor d’aquest diagnòstic es
realitza una aposta diàfana per la potenciació de
les TIC com a clau del desenvolupament cultural de la ciutat i
del seu posicionament global en la societat del
coneixement.

El pla d’actuació sorgit d’aquest
procés ha comportat la materialització de diferents
iniciatives relaciones amb la e-cultura, entre les que
sobresurt la posta en marxa del Canal Cultura (16), un
projecte que en determinats aspectes també s’ha
volgut veure com a pioner en el seu àmbit. Sense deixar
Barcelona, el departament municipal de cultura de la ciutat
(ICUB) va programar un interessant i pioner cicle de debats sobre
la cultura i la societat del coneixement (17). Malgrat
això, fa la sensació que el nivell
d’implantació general de la e-cultura a
l’àmbit municipal no ha assolit les expectatives
generades pel discurs previ, i d’estar encara lluny
d’assolir les possibilitats de desenvolupament que
s’albiren des dels sectors de la societat civil més
implicats amb la nova cultura digital.

Dues experiències: East
England i província de Barcelona

Entengui’s la referència a
l’experiència de la capital
catalana no com una crítica
de model (18), ja que tornem a insistir, ha estat pionera
en molts sentits, sinó com una constatació
d’una tendència observada de forma gairebé
persistent en el món cultural local: quan s’ha
produït des dels poders públics locals una aposta
més o menys decidida per l’ e-cultura,
l’alçada del discurs teòric o la voluntat
política més o menys decidida, es veu
limitada per les dificultats d’implementar
estratègies i projectes e-culturals d’ampli
abast. Un estudi pioner portat a terme entre les autoritats
locals de la regió d’East England al Regne Unit ho
posava en evidència (19) respecte el món
local britànic, i un estudi
posterior promogut per la Diputació de Barcelona sobre els
municipis d’aquesta demarcació provincial ho
corroborava (20) a casa nostra.

Algunes de les conclusions de l’estudi
britànic no poden ser més il•lustratives en
aquest sentit: hi ha la convicció entre bona part de les
autoritats locals que participen a l’estudi que les noves
tecnologies constitueixen un factor crucial per al
desenvolupament cultural local i obren possibilitats
"inimaginables" (la remarca és pròpia) de cara el
futur. Els responsables culturals locals d’aquesta
regió manifesten de forma majoritària la seva
voluntat per participar en aquest desenvolupament, però al
mateix temps també reconeixen severes dificultats per
tirar-lo endavant.

Més endavant retornarem sobre aquestes
dificultats, però ara volem referir-nos al cas dels
municipis de la província de Barcelona. L’estudi
promogut per la Diputació de Barcelona es proposava entre
els seus objectius realitzar un diagnòstic de
l’estat de la qüestió sobre el nivell
d’incorporació de les TIC en el si dels departaments
de cultura dels ajuntaments de la província i
d’implementació d’estratègies de
e-cultura per part dels mateixos departaments.

En la fase d’observació qualitativa
d’aquest treball, es va contactar amb electes i
responsables tècnics de cultura dels ajuntaments de la
província de Barcelona, i la sensació predominant
tornava a ser, d’una banda, el reconeixement de la
importància i de les possibilitats que obrien les TIC i
una certa voluntat d’implicació, però a la
vegada dubtes, i una certa i sovint notòria
desorientació sobre les vies a seguir i els projectes i
accions a emprendre.

La densitat cultural de les
estratègies e-culturals

Continuant amb aquest estudi, es plantejava
l’anàlisi del desplegament de les TIC per part de
les àrees municipals de cultura a tres dimensions, que
volien reflectir nivells diferenciats d’especificitat
cultural en el conjunt de l’acció municipal. Dit
d’una altra forma s’analitzava la implantació
de les estratègies digitals del departament de cultura,
distingint des de les que poden tenir un caràcter
més general, i afectar per tant a qualsevol àrea de
gestió municipal, fins a les que tenen un caràcter
més específicament cultural, i que per tant es
poden situar dins la definició de
e-cultura.

Tal com il•lustra la taula es contempla tres
tipologies d’estratègies amb una intensitat gradual
d’especificitat cultural.

• En el primer grup s’inclouen aquelles
  estratègies que pot adoptar un departament municipal de
  cultura però que en cap cas resultarien privatives o
  específiques d’aquest departament, sinó que
  resulten comunes a qualsevol àrea de gestió, i en
  certa mesura s’haurien de contemplar com a immanents a la
  pròpia estratègia municipal global sobre TIC.
  És a dir, que si s’estableix, per exemple, una
  estratègia de gestions on-line, aquesta pot ser tant
  útil a l’hora d’adquirir localitats per un
  espectacle cultural o fer inscripcions als cursos d’un
  centre cívic com per reservar una
  instal•lació esportiva municipal, fer el pagament
  d’una taxa o realitzar una consulta sobre el
  padró.
• En el segon grup es contemplen les estratègies
  que tenen un component més específic de
  xarxa. Establir aquesta tipologia pot semblar sorprenent
  quan parlem de TIC, on el component de xarxa és
  consubstancial, però si s’observa
  l’organització de les àrees de
  gestió municipal, es poden diferenciar clarament
  determinats els departaments que intervenen en àmbits
  d’actuació que compten amb la presència
  d’agents cívics o associatius que poden operar amb
  una certa lògica de xarxa ciutadana. I
  aquí s’obre un àmbit més
  específic d’implementació
  d’estratègies digitals en xarxa, a àrees
  com cultura, esports, o participació ciutadana per posar
  alguns exemples.
• Finalment, el tercer grup correspon a
  estratègies digitals específicament
  culturals. Aquí caldria situar, no tant
  estratègies de gestió, promoció o
  difusió d’activitats culturals o
  artístiques – ja que aquestes podrien incloure en
  el primer grup (agendes culturals, venda d’entrades
  on-line, etc.)– sinó de programacions o suport a
  projectes culturals que en algun graó del seu cicle de
  creació i consum es relaciona amb amb les
  TIC.

Doncs bé, els resultats de l’estudi
estableixen un nivell de desenvolupament de les
estratègies digitals de les àrees de cultura
inversament proporcional al que hem establert com a intensitat
de continguts culturals de les estratègies.

És a dir, tal com es pot veure en la
il•lustració, s’observa un nivell apreciable
d’implantació d’estratègies del primer
tipus, un nivell que recula considerablement quan es tracta del
segon grup, per culminar en una situació de mínims
gairebé testimonials en el tercer grup.

La constatació d’aquesta realitat permet
avançar una valoració sobre la que tornarem
més endavant: fins al moment, no sembla que els
departaments municipals de cultura s’hagin significat
d’una forma notòria i rellevant en el
desenvolupament d’estratègies digitals, i més
concretament d’estratègies de e-cultura, i
això a despit de fort component cultural de les TIC, i de
les repercussions i expectatives que el seu desplegament
està provocant sobre la cultura en tots els sentit. En
definitiva, no sembla que almenys fins ara hagin adoptat una
posició clara de lideratge en una qüestió que
tots els indicadors semblen apuntar com a
trascendental.

Obstacles per al desenvolupament de
l’e-cultura a escala local

Les conclusions dels dos treballs esmentats,
coincideixen en remarcar les dificultats per desenvolupar
estratègies ambicioses d’això que hem
convingut a anomenar e-cultura per part dels departaments
municipals de cultura, i que aquests departaments no semblen
adoptar una posició clara de lideratge a nivell local en
el desplegament d’aquestes estratègies, que
recordem-ho una vegada més, tenen un fort component
cultural.

Intentarem a continuació establir quines poden
ser algunes de es claus per interpretar aquesta
situació.

El preu de la innovació i el
risc

El desenvolupament de projectes culturals relacionats
amb les TIC haurien de venir alentats sens dubte per les
expectatives creades a l’entorn de les noves tecnologies,
tenint en compte a més l’existència de
polítiques i programes transversals de desenvolupament de
la societat del coneixement n’haurien de possibilitat
l’aixopluc (21). Però això sembla que
no ha estat suficient alicient per contrarestar les habituals
dificultats de finançament per destinar a recursos
importants a projectes culturals innovadors, i per tant, no
exempts d’un fort component de risc. Un component que en el
sector de les TIC s’ha vist normalment agreujat per
variables
específiques relacionades amb les pròpies servituds
del mitjà tecnològic que poden afegir un elevat
grau d’incertesa als projectes. Ens referim a
qüestions gens tribials com el perill
d’obsolecència dels recursos aportats
–bàsicament de maquinari-, o d’accés i
compatibilitat de programari per citar-ne algunes de les mes
clàssiques (22).

Les dificultats d’adaptació al nou
entorn

Però dins aquest capítol no podem deixar
d’esmentar les dificultats d’adaptació al nou
escenari per part dels responsables tècnics i
polítics de les administracions culturals locals, unes
dificultats que es poden atribuir a factors de caire molt divers,
entre els quals el component generacional (23).
Aquesta dificultat d’adaptació, que cal dir-ho clar
i alt, no és en cap cas privativa del sector cultural,
comporta una forta dependència del component
estrictament tecnològic dels nous recursos i
dipositius: el que de forma plana es podria caracteritzar a
nivell d’estructures de gestió com de
"dependència dels d’informàtica". Un
factor que sovint actua de forma dissuasòria
sinó clarament obstaculitzadora del desplagament
d’estratègies i continguts de la nova cultura
digital. En aquest sentit, val la pena remarcar que algunes de
les iniciatives més reixides d’e-cultura a
escala local s’han produït en municipis que ja
s’han dotat de recursos i estratègies que els han
permès salvar o atenuar aquesta mena de "bretxa" digital
interna dins la pròpia organització, i que en molts
han desplegat prèviament estratègies transversals
sobre noves tecnologies i societat del coneixement
(24).

La difícil visibilitat dels
projectes

En l’estudi de l’East England
s’insisteix en que els problemes de finançament no
són tant determinants com els derivats de la dificultat
de demostrar la vàlua i l’impacte real dels
projectes culturals relacionats amb les TIC. Això
implica que, d’una banda, els responsables tècnics
i/o polítics encarregats d’assumir i defensar els
projectes poden haver copçat la importància
estratègica d’una aposta en aquesta direcció,
però no troben els arguments suficients, o suficientment
clars per explicar-los i justificar-los. I també,
d’altra banda, que l’entorn encara està
poc madur per realitzar-ne una recepció positiva.
Expressant-ho en termes col•loquials, pesa molt encara la
percepció del "i això per què
serveix?" i encara més per a qui
serveix?…

Hem d’entendre que no es tracta tant de situar
aquesta qüestió en una tessitura popular/minoritari
que ha estat perfectament assumida –amb les lògiques
tensions que comporta- en les polítiques de
programació públiques, com de situar-la en en
termes d’allo que s’anomena "visibilitat", és
a dir: com s’explica, com es ven, com es comunica aquesta
nova i a priori arriscada opció.

Hi ha doncs una dificultat evident per aportar arguments
de pes que atorguin la legitimització política i social
necessària per a aquesta aposta. I això no deixa de
comportar una certa paradoxa, atès que a nivell de discurs
polític un dels punts que ha suscitat més consens
en els darrers anys és precisament el que gira al voltant
de les noves tecnologies. A nivell de polítiques
públiques, les polítiques transversals de societat
de la informació o del coneixement han estat
prioritàries en diferents àrees de gestió i
sembla que han obtingut un consens social notable, de forma que
no han tingut en cap cas aquest problema de
"visualització". Desplegar projectes
d’alfabetització digital, de dotació de
recursos a escoles o centres cívics, generen un elevat
grau d’aprovació i consens social, i tenen per tant
un alt grau de "visibilitat, però segurament no es pot dir
el mateix d’un projecte de net-art, internet ràdio o
altres per l’estil.

Això ens remet de nou a la qüestió de
l’especificitat i la profunditat de les estratègies
e-culturals. Així, en el marc del propi sector
cultural cal recordar el paper d’uns equipaments com les
biblioteques que en molts sistemes culturals estan tenint
un protagonisme indiscutible com espais d’alta
visibilitat en polítiques d’accés i
alfabetització digital – encara que potser no
s’hagin significat en "capes" més profundes
d’estratègies de e-cultura-.

Un territori encara massa virtual

Les programacions culturals municipals comporten per
lògica una relació intensa amb el seu territori de
referència –que no s’ha de confondre
evidentment amb els límits estrictes del seu territori
administratiu- ja que aquest vincle territorial determina en
primer terme el seu marc d’actuació competencial,
però sobretot, serveix per delimitar bona part dels
criteris que s’estableixen a l’hora definir de les
pròpies programacions. Així, el territori municipal
és en primer terme l’escenari, el receptacle
físic directe dels actes que conformen les programacions
locals, encara que aquestes no s’adrecin de forma
exclusiva, o ni tant sols prioritària a la ciutadania
local, com seria el cas de programacions artístiques com
festivals, concursos o similars que es formulen més en
termes de promoció, prestigi o projecció urbana que
de prestació de servei públic, i dels que
s’espera obtenir un fort rendiment precisament en termes de
"visibilitat".

Constatar aquesta evidència no té una
altra finalitat que posar de relleu la dificultat
d’ubicació que aquesta lògica territorial
suposa per unes programacions, que per definició tenen un
component de desubicació física en el
territori, ja que es canalitzen a través de
l’espai virtual (25) i això
constitueix un fort contratemps en termes de "visibilitat", i en
conseqüència dels rèdits que es pretenen
obtenir d’aquesta visibilitat. I això no deixa de
constituir una evident paradoxa en clau de política
cultural, ja que el format virtual permet almenys a priori, donar
una difusió incomparablement superior a les programacions,
i possibilita un accés gairebé il•limitat a
aquestes programacions (26), fet que hauria de ser
celebrat i benvingut en clau de democratització de
l’accés a la cultura –com a criteri
bàsic d’objectius de política cultural,
també local. Però resulta difícil
d’encaixar dins els límits del receptacle
físic que ha permès legitimar els criteris de les
programacions culturals locals fins al moment.

Aquesta dificultat de concretar components tangibles en
la intervenció pública es pot inscriure com un nou
episodi -amb ingredients més sofisticats- en la ja
clàssica dicotomia entre "pedres i projectes", entre
continents i continguts.

Una lògica d’acció cultural
desterritorialitzada

Efectivament, l’acció cultural local es pot
llegir en tot moment des d’una lògica territorial
que li dóna coherència i li atorga legitimitat.
L’acció cultural local s’articula "en, amb,
de, per a i pel territori", entès aquest com a marc
físic i simbòlic de referència. Aquest joc
de preposicions exemplifiquen els vincles d’aquesta
articulació:

Es pot seguir el fil d’aquesta relació, amb
el cas hipotètic d’una proposta força
habitual en una programació municipal com és un
festival de música. La
situació de màxima imbricació es donaria en
el cas que la programació ubicada en un espai
públic del municipi en qüestió
(dimensió al) incorporés artistes locals
(dimensió del ), el públic local fos
majoritari (dimensió per al) aquest esdeveniment
tingués un fort impacte econòmic o en termes de
promoció o projecció urbana (dimensió
pel), i finalment, la producció del festival
comptés la col•laboració i implicació
d’agents privats o entitats del municipi
–espónsors, col•lectius musicals, agrupacions
d’espectadors- (dimensió amb).

Però si d’una programació
d’aquest estil on es poden identificar aquests vincles de
relació amb el territori en la seva totalitat o
només en part, es passa a una programació en format
virtual a través d’internet, aquests vincles semblen
esvair-se o desdibuixar-se, i d’aquí provenen
aquestes dificultats de "visualització". Vist així,
el format digital-virtual estaria condemnat a restar en una
posició insignificant en les programacions culturals
locals, però això no ha de ser exactament
així, ja que cal comptar amb Ies noves claus
d’interpretació que incorpora el nou escenari
constituït per l’espai virtual i les comunitats
virtuals que s’hi desenvolupen. A primera vista,
traslladar aquests dos conceptes a la dimensió
local-municipal, en el sentit de "territorialitzar-los"
pot sembla un contrasentit, quelcom totalment incompatible,
però en realitat, i aquí resideix la clau de volta
de la qüestió, les dimensions física i virtual
poden resultar complementàries en un grau molt
elevat.

Però hi ha una condició bàsica per
què això es produeixi, l’ajuntament o
l’organització cultural responsable de la
programació s’ha de fer present en l’espai
virtual de la xarxa, entenent aquest no solament com un canal
de difusió i comunicació, sinó com un
espai relacional. I això, evidentment, no resulta
senzill ja que la presència en aquest espai relacional
s’estableix en una pugna que es podria comparar amb la
competència per les audiències en els mitjans
audiovisuals de massa, però que en cap cas s’hi pot
assimilar. I és precisament aquí, en
l’adaptació a la dimensió local que resideix
un dels grans factors diferencials entre les TIC amb internet al
capdavant i els media convencionals.

Qualsevol municipi, o organització pública
o privada que tindria grans dificultats per implementar i
mantenir amb una certa coherència una TV o una
ràdio local, amb continguts locals, té a
l’abast establir i mantenir un dispositiu d’internet
que li permeti establir un marc de relació virtual ja que
pot permetre la interactivitat de forma permanent. Un marc que
delimitarà una comunitat més o menys àmplia
en funció dels continguts d’aquest dispositiu, que
poden ser des del reportatge fotogràfic dels actes de la
festa major d’una petita localitat, a la versió
virtual d’una gran exposició presentada en el museu
municipal d’una gran ciutat. I una bona exposició
virtual acabarà portant públic a
l’exposició "tangible", al museu, i en definitiva
"al territori".

Un exemple: el cartell virtual de
festa major

L’edició del programa i el cartell
anunciador de festes majors o altres celebracions populars
constitueix un dels elements gairebé indisociables de
les pròpies programacions. En molts municipis la
realització del cartell ve precedida per la
convocatòria de premis o concursos o alternativament
s’encarrega a artistes o dissenyadors de
referència locals. El resultat del concurs o
l’encàrrec esdevé per tant, un element
més de la programació cultural i festiva,
sotmès a la valoració de la crítica i la
ciutadania, i a l’atenció dels mitjans de
comunicació, el que sovint provoca encesos debats i
polèmiques (27). El cartell esdevé per un
espai de temps més o menys dilatat la imatge més
difosa de la ciutat o vila i s’apodera d’espais
oberts i tancats, privats i públics. El cartell a
més està dotat d’un alt contingut
simbòlic, plataforma d’expressió d’un
determinat tarannà, d’una forma d’entendre
la programació, la cultura i fins la pròpia
concepció del projecte cultural i polític del
municipi.

Però no es tracta tant de palesar el que
és una evidència, com d’interrogar-nos
sobre la "virtualització" d’aquest element
fonamental de les programacions culturals locals. Un primer pas
en aquesta direcció seria la incorporació
d’una versió digital del cartell de la festa major
o programació en qüestió –
carnestoltes, festival- i en forma destacada a la pàgina
web del
municipi, de manera que aquest "s’ensenyoregi" de
l’espai virtual –amb totes les dificultats ja
descrites que això planteja- de forma paral•lela a
com ho fa de l’espai físic. Un segon pas el
constituiria la convocatòria d’un premi o concurs
complementari o específic per dissenyar un "cartell
digital", que permetés aprofitar totes les possibilitats
dels vehicles creatius en entorn multimèdia, i que per
tant, incorporés, so, animació, etc.

Fins aquí s’estan plantejant accions que
traslladen de forma automàtica o "clònica" una
acció clàssica i pròpia d’un entorn
convencional, a un entorn virtual, es tracta d’accions
que poden aportar les externalitats positives pròpies
del nou entorn digital: difusió accessòria i "il•limitada" en el cas
de penjar el cartell i el programa al web en
qüestió, i projectar-lo per tant urbi et
orbi; suport a la innovació i foment dels nous
vehicles i formes creatives en cas de convocatòria
específica de "cartell digital-multimèdia"…,
que en cap cas estan mancades, ans al contrari de
"visibilitat".

Però aquestes només són algunes
de les possibilitats que es deriven de la incorporació
del nou paradigma tecnològic a l’acció
cultural local, es pot esmentar, per exemple, la
construcció d’una galeria virtual on
s’exposin tots els cartells guanyadors en format
convencional i/o virtual, que es podria ampliar a totes les
obres que participen en cas de concurs amb totes les
possibilitats que això ofereix.

I encara queda per apuntar una de les dimensions en
que el nou entorn ofereix més possibilitats i
expectatives, la dimensió que permet incorporar
l’element participatiu i comunitari: elecció del
cartell per votació popular en la xarxa; sobre
exposició de propostes, recepció d’idees i
propostes prèvies, elaboració de la proposta a
través d’un procés creatiu obert i/o
participat a la xarxa…

Cal una acció local de
e-cultura?

M’agrada que em faci aquesta pregunta!
Després d’haver desgranat el seguit
d’obstacles i dificultats amb que es pot trobar
l’administració local que prengui aquesta
decisió, la resposta és, com a mínim,
complexa, però ens aventurarem a dir que es
recomanable, i fins i tot necessari.

Adoptar una estratègia de e-cultura no ha de
suposar tal com ja s’ha vist, alterar els objectius de
política cultural ni les prioritats bàsiques
d’intervenció, sinó simplement modular-los
per encabir-hi nous processos. Insistim, e-cultura no
és incompatible amb democratització de la
cultural ni amb democràcia cultural, e-cultura no
és incompatible amb accés i participació,
amb drets culturals i diversitat, amb promoció
econòmica i indústries culturals; amb foment de la
innovació, els nous llenguatges i la creació
contemporània…sinó que pot encaixar i aportar
elements a totes aquestes dimensions fonamentals de la
intervenció cultural pública. No tornarem a
replicar el llistat d’aplicacions possibles apuntat al en
les primeres pàgines del document, però potser
recordar aspectes com:

• Incorporar les TIC permet millorar els processos
  d’organització i gestió interna dels propis
  departaments de cultura i fer més eficient la
  prestació de determinats serveis a la ciutadania, que es
  pot beneficiar per tant d’unes millors prestacions per
  part de l’administració local.
• Incorporar les TIC pot suposar un impuls en la
  dinamització de les xarxes ciutadanes, i a la
  participació cultural de la ciutadania amb nous recursos
  i dispositius al servei dels agents culturals.
• Les TIC han posat nous recursos, nous continguts, i
  fins i tot nous vehicles al servei de la creació
  artística que poden connectar amb la sensibilitat de
  nous públics poc permeables a les propostes més
  convencionals.

Les expectatives i la realitat: algunes direccions i
perspectives

Els ingredients principals per desenvolupar els usos
culturals de les TIC s’han de plantejar en els mateixos
termes que per a qualsevol altra iniciativa de desenvolupament
cultural local.

Els projectes relacionats amb la e-cultura han
de poder encaixar
amb tota normalitat dins les programacions culturals locals,
que han de poder beneficiar-se de les potencialitats que
comporten les TIC aplicades a la cultura. No estem parlant
d’un camp d’acció testimonial ni de
futuribles, ni de curiositats o extravagàncies,
sinó d’una qüestió determinant, ara i
aquí pel futur del desenvolupament cultural.

El nivell de penetració dels usos de les TIC
s’incrementen gradualment i ja resulten majoritaris en els
segments d’edat més joves cada vegada més
familiaritzats amb els usos i entorns tecnològics. Per
tant, quan s’estableixen polítiques
d’eixamplament de públics no es poden deixar de
tenir en compte aquestes consideracions. En aquest sentit es pot
pronosticar que els recursos i els esforços invertits fins
ara en la implementació de les TIC pels responsables
culturals públics tindran una recepció adequada en
aquests segments.

Cal preveure també que l’accent de
l’acció cultural pública en aquest
àmbit es traslladi de progressiva de les funcions de
gestió i organització cap a propostes i
projectes amb un component més profund de
e-cultura.

Cal però tenir molt present les dificultats i
els obstacles amb que els responsables polítics i
gestors tècnics es trobaran amb tota probabilitat a
l’hora de concretar les seves accions.

És important per això no construir
expectatives massa elevades: la visió dels actors
més convençuts i militants de la nova cultura
sovint excedeix la capacitat de recursos amb que poden comptar
els ens públics –començant pels
tecnològics.

Tanmateix, cal no perdre de vista la "fractura digital"
que constitueix sens dubte un nou factor d’exclusió,
tant social com cultural, però, i precisament per aquest
motiu, cal contemplar les accions
d’alfabetització i inclusió digital com a
qüestions prioritàries de qualsevol política
cultural.

Tot i així, la persistència
d’aquesta fractura no ha de suposar una factor de
deslegitimització cap al desenvolupament de les
polítiques de e-cultura, en tot cas, ha de ser vist
com un de tants obstacles a la participació en la vida
cultural que es pretenen combatre amb les polítiques
culturals públiques.

Continguts, continguts!

Evidentment, no s’ocupa l’espai
virtual només amb una pàgina web que
s’actualitza de tant en tant. S’ha d’omplir
de continguts –culturals-, s’ha de convertir en
aquest espai relacional en el que s’hi poden produir
processos creatius, s’hi poden compartir projectes,
experiències i sensacions. I de tot això en el
territori no virtual també se n’hi diu
dinamització cultural.

I evidentment, a priori h té molt més de
cara per "colonitzar" l’espai virtual de relació la
gran exposició d’una gran institució que el
petit reportatge de la cultural local del petit municipi,
però cal perseverar en la idea que aquest espai no
té límits físics i per tant tothom hi
cap.

La dimensió dels municipis no ha de ser doncs
un obstacle per aquest desenvolupament, i no en manquen
exemples d’experiències excel•lents. La clau està en construir
projectes a l’escala adequada i participar dels beneficis i
sinergies de l’acció en xarxa. En aquest sentit
resulta especialment pertinent el paper de les estructures i
dispositius de suport per part d’administracions o
nivells de govern de rang superior.

Amb això no volem dir que aquesta
presència "local" quedi a resguard dels processos de
globalització cultural, internet no constitueix cap
refugi blindat on es poden aixoplugar les entitats locals o les
expressions culturals minoritàries, cal tenir-ho ben
present. Però també és cert que a priori
presenta les condicions objectives per que aquestes entitats, o
aquestes expressions puguin delimitar el seu espai de
relació, i fer-ho de forma molt més viable i
efectiva que per altres mitjans i canals
convencionals.

Per això, cal tornar a insistir en els els vasos
comunicants que s’estableixen entre les polítiques
de diversitat cultural i protecció de les expressions
minoritàries i les polítiques de foment de
programari d’us lliure i similars.

WEBLIOGRAFIA

· ALSINA,
Pau. "Sobre art i informàtica: introducció a l'art
digital" Artnodes (Juliol 2004. 10 p.

· ANYÓ
SAYOL, Lluís Espai urbà, comunitat virtual: una
aproximació metodològica, 2002. 11 p.
Comunicació presentada a Cultura & Política
[arroba] Ciberespacio: 1er Congreso ONLINE del Observatorio para
la CiberSociedad.
http://cibersociedad.rediris.es/congreso/comms/g09anyo.pdf

·
Artsinfo: national arts information Project : is a
pilot data management project set up for arts organisations in
Eastern England. It is managed by Arts Council England, East and
the Local Government Arts Forum. http://www.arts-info.org/

·
ArtNodes: Art, activisme i tecnologia heterotopies
glocals; coordinació Pau Alsina i Laura
Baigorri http://www.uoc.edu/artnodes/cat/index.html

Recapitulando: modelos de
artivismo (1994-2003) / Laura Baigorri. – Codi al descobert: el
net art i el moviment de programari lliure / Josephine Berry.
– Las relaciones entre política y arte en
red: descubra
las 9 diferencias / David Casacuberta. – Un món
virtual és posible: dels mitjans tàctics a les
multituds digitals / Geert Lovink i Florian Schneider.- Tot
és i s'ha fet posible / Marina Garcés.

· BADIA I
DALMASES, Francesc Presencia de las Localidades en la WWW: el
Caso del Área Metropolitana de Barcelona. 2002. 47 p.
Comunicació presentada a Cultura & Política
[arroba] Ciberespacio: 1er Congreso ONLINE del Observatorio para
la CiberSociedad.
http://cibersociedad.rediris.es/congreso/comms/g09badia.pdf

· BRICKWOOD,
Cathy. E-culture: cultural policy for innovation.
Amsterdam: Virtual Platform, 1999. 39 p. http://www.virtueelplatform.nl/docs/eculturepolicy.doc

·
BROEKHUIZEN, Jolijn; HUYSMANS, Frank. Cultuur op het
web. Het informatieaanbod op websites van musea en theaters.
Den Haag: Sociaal en Cultureel Planbureau, 2002. 72 p.
(Werkdocument / Sociaal en Cultureel Planbureau; 84).

http://www.socialestaat.nl/scp/publicaties/boeken/9037701019/9037701019.pdf

· CAMPS
VIDAL, Francesc. Estratègies de participació
cultural. Barcelona : Associació per la
innovació estratègica Vegga, 2003. 28 p.
Comunicació presentada a la Jornada Models de
participació en xarxa 15 d'octubre de 2003 a la
UPC.
http://www.esigmat.com/vegga/veggadocs/participa_cultura.pdf

· CARPENTIER,
Nico. Beyond the virtual binary ICTs as tools for bridging
cultural divisions. Gent (Belgium): Cultural Policy Research
Centre Steunpunt Re-Creatief Vlaanderen, 2001. 29 p.

http://www.re-creatiefvlaanderen.be/srv/pdf/srcvwp_200201.pdf

· CARPENTIER,
Nico. Bridging cultural and digital divides. Signifying
everyday life, cultural diversity and participation in the
on-line community Video Nation.
Gent (Belgium): Cultural Policy Research Centre Steunpunt
Re-Creatief Vlaanderen, 2002. 35 p.
http://www.re-creatiefvlaanderen.be/srv/pdf/srcvwp_200205.pdf

· CASTRO
CASTRO, Carlos. Programari Lliure al govern extremeny:
Linex. 2003. http://www.softcatala.org/articles/article23.htm

· La
Cultura: motor de la
ciutat del coneixement: Pla estratègic del sector cultural
de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura. Ajuntament de
Barcelona, 1999. 139 p.http://www.bcn.es/accentcultura

· Culture
Online: is an innovative initiative to increase access to, and
participation in, arts and culture Culture Online is an
integral part of the Department for Culture, Media and Sport
e-business strategy, which forms part of the Government's UK
Online programme. http://www.cultureonline.gov.uk/

· DAMINI,
Bruno. Comunicazione e marketing fra
Internet e tradizione. L'Arena del Sole di Bologna e il network
della Convenzione Teatrale europea. Aprile
2001.
http://www.fizz.it/argomenti/newmedia/2001/04damini_1.htm

· DigiCULT
(Digital Heritage and Cultural Content)
http://www.cordis.lu/ist/directorate_e/digicult/index.htm

· Digital
Media and the Web Environment; James Harley, Project Manager.
Victoria (Austràlia): Department of Premier and Cabinet:
Arts Victoria, 2001

· Final
report. 39 p. http://www.arts.vic.gov.au/arts/downloads/056.pdf

·
Attachments. 89 p. http://www.arts.vic.gov.au/arts/downloads/057.pdf

· eContent
programma: European digital content on the global networks
http://www.cordis.lu/econtent

· eCulture:
the European perspective: cultural policy-knowledge
industries-information lag: conference reader: 24-27 april 2003,
Zagreb, Croatia. Zagreb: Culturelink: CIRCLE, 2003. -138
p. http://www.circle-network.org

·
eCultuur: van i naar e : Advies over de digitalisering van
cultuur en de implicaties voor cultuurbeleid.
Raad voor Cultuur Nederland, juni 2003. 44 p.

http://www.wvc.vlaanderen.be/cultuurdigitaal/download/rapport_e-cultuur_vaninaare.pdf

·
Escenaris de futur per a la societat de la
informació a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
Catalunya, Departament de la Presidència, Comissionat per
a la Societat de la Informació, 1999. 65 p. (Quaderns de
la societat de la Informació; 3)
http://www10.gencat.net/dursi/pdf/si/documents/quaderns/Q3escenaris/Q3_escenaris.pdf

· ESTABROOK,
Maurice. Contenu multimédia: développement et
accès comparaison internationale des politiques,
programmes et pratiques.Québec: Recherche et analyse
stratégiques (RAS), 1999. 70 p. http://www.culturescope.ca/

·
Exploitation and development of the job potential in the
cultural sector in the age of digitalisation: final
report: summary / MKWGmbh Wirstschaftsforschung [et al.].
Brussels: European Commission, 2001. 90 p.
http://europa.eu.int/comm/employment_social/news/2001/jul/summary.pdf

· FONDAZIONE
FITZCARRALDO; CARNEGIE MELLON UNIVERSITY. Le organizzazioni
dello spettacolo dal vivo e le nuove tecnologie ; Gruppo di
ricerca: Dan J. Martin Alessandro Bollo, Elisa Giaccardi,
Gianluca Sabena. Dicembre 2000
http://www.fizz.it/argomenti/newmedia/2000/ricerca12_01_1.htm

·
GARÍ, Clara. Arte en red. El net-artista como
agente social. 2002. 5 p. Comunicació presentada a
Cultura & Política [arroba] Ciberespacio: 1er Congreso
ONLINE del Observatorio para la CiberSociedad.
http://cibersociedad.rediris.es/congreso/comms/g04gari.pdf

· Handbook
for quality in cultural Web sites: Improving quality for
citizens; edited by the Minerva Working Group 5. Draft
Version 1.2 – 6th November 2003
http://www.minervaeurope.org/publications/qualitycriteria1_2draft/qualitypdf110

· HEALY,
Kieran. Digital technology and cultural policy .
Princeton: The Princeton University. Center for Arts and Cultural
Policy Studies, 2001. 59 p. (Working paper series 19)

http://www.princeton.edu/culturalpolicy/workpap/WP19%20-%20Healy.pdf

· Helsinki
Agenda: Strategy document on international development of new
media culture policy: Proposed by the International expert
meeting on media arts and media culture policy, Helsinki, August
22-23, 2004.; IFACCA and the Arts Council of Finland. 5 p.

http://www.m-cult.org/research/policy_Helsinki_Agenda.rtf

· HOEFNAGEL,
F.J.P.M. Internet en cultuurbeleid: over de gevolgen van ICT
voor het cultuurbeleid van de Nederlandse. Den Haag: Sdu
Uitgevers, 2002. -80 p.; (Voorstudies en achtergronden /
Wetenschappel?ke Raad voor het Regeringsbeleid, V114).
http://www.wrr.nl/admin/pdf/voorstudies/v114.pdf

· LORA
GONZÁLEZ, Manuel. [arroba]rte y cultura en la red.
un[arroba] introduccion [arroba]l net.art desde la perspectiva de
las ciencias
sociales. 2002 15 p. Comunicació presentada a
Cultura & Política [arroba] Ciberespacio: 1er Congreso
ONLINE del Observatorio para la CiberSociedad.
http://cibersociedad.rediris.es/congreso/comms/g04lora.pdf

·
Lyrikline.org: la plate-forme de la poésie sur
internet. lyrikline.org est une initiative de la
literaturWERKstatt berlin. Directeur: Dr. Thomas
Wohlfahrt.
http://www.lyrikline.org/(0ojrpjbrveuqel45w5nrny55)/index.aspx

· MAYANS I
PLANELLS, Joan. "Anonimato: el tesoro del internauta". Revista
iWorld (Octubre, 2000), p. 52-59. Disponible a l' ARCHIVO de
l'Observatorio para la CiberSociedad en: http://www.cibersociedad.net/archivo/articulo.php?art=28

· MAYANS I
PLANELLS, Joan. Género chat, o,
Cómo la etnografía puso un pie en el
ciberespacio. Barcelona: Gedisa, 2002. 251 p.

· Ministerial
NEtwoRk for Valorising Activities in digitisation (MINERVA):
http://www.minervaeurope.org

· Een
Onderzoek naar culturele participatie en ICT; SMIT (Studies
over Media, Informatie en Telecommunicatie). Antwerpen:
Cultuurnet Vlaanderen, 2003. 85 p. http://ww.cultuurnet.be

· ORME, Eric.
Local Authorities and Cultural Technology: a survey and case
studies of local authorities in the East of England .
Cambridge: East England Arts: Local Government Arts Forum, 2002.
60 p. http://www.audience.co.uk/Downloads/LGAF.pdf

·
OZeCulture Conference is an initiative of the
Australian Government Department of Communications, Information
Technology and the Arts. http://www.acn.net.au/conference/

· RHEINGOLD,
Howard. La comunidad
virtual: una sociedad sin
fronteras. Barcelona: Gedisa, 1996. 381 p.

· SMITH,
Steven. eBusiness fort he cultural sector: workshop
manual. Canberra: Australian Government. Department of
Communications, Information Technology and the Arts, 2001. 60
p. http://www.acn.net.au/ebusiness

· SMITH,
Steven, Managing Your E-business:
Workshop Manual. Victoria (Austràlia): Arts Victoria,
2003. 50 p. http://www.arts.vic.gov.au/arts/downloads/eB3.pdf

· La
Sociedad que queremos: la sociedad civil en
la Cumbre Mundial sobre la sociedad de la información: Túnez 2005
http://www.wsis2005.org/wsis/indexa03.htm

· La
Societat xarxa a Catalunya; direcció:
Manuel Castells i Imma Tubella; investigadors i coautors: Manuel
Castells … [et al.]; Universitat Oberta de Catalunya. Internet
Interdisciplinary Institute (IN3). Barcelona: Universitat Oberta
de Catalunya, 2002. 554 p. http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pdf/pic1.pdf

·
"Spettacolo, tecnologia e organizzazione del mercato" Tema
de la revista
Economia della Cultura. Numero 2 (giugno 2004) p.
189-264

La tecnomusa: innovazione e organizzazione nello
spettacolo dal vivo / Michele Trimarchi. p. 189-198. –
Performing media: azione e sguardo teatrale in ambiente
multimediale / Carlo Infante. p. 199-212. –
Progettualità e tecnologia al Piccolo Teatro di
Milano / Giovanni Soresi. p. 213-224. – Nuove tecnologie e
prospettive future del mercato musicale / Manlio Mallia. p.
225-238. – Pirateria e
nuove tecnologie nel mondo dello spettacolo / Massimiliano
Giua. p. 239-246. – Dal byte al palcoscenico. Internet,
spettacolo dal vivo, utenza / Alessandro Bollo, Luisella
Carnelli. p. 247-258. – Per un'edizione elettronica dei
libretti d'opera / Anna Laura Bellina, Luigi Tessarolo. p.
259-264

· TANNER,
Simon. US Art Museums: charging models & policy for
digital resources: Outline of the project vision: A KDCS
project for the Andrew W. Mellon Foundation
http://www.kcl.ac.uk/humanities/cch/kdcs/content/USart.htm

· TANNER,
Simon; DEEGAN, Marilyn. Exploring Charging Models for Digital
Cultural Heritage: Digital image resource cost efficiency and
income generation compared with analog resources.
Hertfordshire: University of Hertfordshire, 2002. 33 p.
http://heds.herts.ac.uk/mellon/HEDS_charging_models.pdf

· TIC,
cultura i món local; coordinació: Santi
Martinez i Illa; investigadors Joan Mayans i Guillem Mundet;
Centre d'Estudis i Recursos Culturals. Barcelona:
Diputació de Barcelona, 2004. http://www.diba.es/cerc

NOTAS

· [1]
– En un estudi de presència a la xarxa en els municipis de
l'Àrea Metropolitana de Barcelona, Badia (2002) es
confirma que una proporció molt important de
pàgines corresponen al sector cultural, que en termes
comparatius apareix com a majoritàri en bona part dels
municipis.

· [2]
– "Handbook for quality in cultural Web sites. Improving quality
for citizens" editat pel Minerva Working Group 5 dins el programa
marc europeu per a la societat de la informació.

http://www.minervaeurope.org/publications/qualitycriteria1_2draft/qualitypdf110

· [3]
– Cal esmentar aquí experiències entorn la
difusió de programari lliure com la protagonitzada per la
Junta d'Extramadura amb el seu pla d'alfabetització
digital (vegeu Carlos Castro, (2003) Programari Lliure al govern
extremeny: Linex, http://www.softcatala.org/articles/article23.htm)
o la tasca d'innombrables associacions com Softcatalà en
el cas dels Països Catalans.

· [4]
– Vegeu "Programari lliure i llengües minoritzades: una
oportunitat impagable" Jordi Mas i Hernàndez/
http://www.softcatala.org

· [5]
– Vegeu Pau Alsina (2004) Sobre art i informàtica:
introducció a l'art digital, Artnodes http://www.uoc.edu/artnodes/cat/art/alsina0704.html

· [6]
– Vegeu dins Artnodes (http://www.uoc.edu/artnodes/cat/index.html
)el node "Art, activisme i tecnologia. Heterotopies
glocals" compilat per Pau Alsina i Laura Baigorri i amb
col•laboracions de Josephine Berry, David Casacuberta, Geert
Lovinnk i Florian Schneider, Marina Garcés, Andreas
Broechman i David Garcia. Vegeu també Clara Garí:
Arte en red. El net-artista como agente social i Manuel Lora:
[arroba]rte y cultura en la red. un[arroba] introduccion
[arroba]l net.art desde la perspectiva de las ciencias
sociales a http://cibersociedad.rediris.es/congreso

· [7]
– En aquest sentit val la pena remarcar que el concepte de
"continguts" s'ha esgrimit sovint com un criteri fonamental a
l'hora de delimitar l'àmbit de les indústries
culturals.

· [8]
– http://www.culturelink.org/conf/ecult/ecultread.html

· [9]
– En les jornades es van presentar tan sols dos casos
d'implementació de polítiques d'e-cultura, un a
nivell estatal (Canadà) i un altre a nivell local
(Barcelona) més una aportació dels Països
Baixos en clan de reflexió. Vegeuel document de la
conferència " eCulture: the European perspective: cultural
policy-knowledge industries-information lag: conference
reade" http://www.culturelink.org/conf/ecult/ecultread.html

· [10]
– En el marc del simposi que amb carácter bianual l'Associació de
Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.
http://www.apgcc.org

· [11]
– Cal esmentar però les aportacions d'alguns ajuntaments
com el cas de Barcelona amb la presentació del Canal
Cultura al que es fa referència més
endavant.

· [12]
– Vegeu la bibliografia
compilada al final del document. Noteu el pes específic de
les aportacions referides a polítiques
culturals.

· [13]
– El llistat és el següent:- e-research ,-
e-security- e-education- e-working- e-accessibility e-commerce–
e-government- e-health- e-content- e-transport. Vegeu a

http://europa.eu.int/information_society/eeurope/2002/action_plan/

· [14]
– Vegue per exemple "Symposium eCulture Horizons: From
Digitisation to Creating Cultural Experience(s) celebrat a la
ciutat de Salzburg l'estiu de 2004 (http://eculture.salzburgresearch.at)

· [15]
– Vegeu http://www.bcn.es/accentcultura/

· [16]
– Vegeu http://www.bcn.es/canalcultura/

· [17]
– http://www.uoc.edu/culturaxxi/cat/index.html

· [18]
– Val a dir que el procés de reflexió
estratègica de Barcelona va tenir lloc coincidint amb
l'explosió del fenomen d'internet i la "nova economia", en
el moment en que la bombolla especulativa no tant sols inflava
les cotitzacions borsàries dels valors punt.com
sinó també les especulacions intel•lectuals
sobre la transició cap a la societat del coneixement,
alimentades en aquest cas per aportacions com al trilogia de
Manuel Castells que en poc temps es van convertir en material de
referència per a iniciats i experts
sobrevinguts.

· [19]
– Vegeu Orme, E (2002) Local Authorities and Cultural Technology.
A survey and case studies of local authorities in theEast of
England http://www.audience.co.uk/Downloads/LGAF.pdf

· [20]
– Diputació de Barcelona (2004) "TIC, cultura i món
local", Diputació de Barcelona (properament disponible
a http://www.diba.es/cerc

· [21]
– Cal remarcar en aquest sentit les iniciatives sorgits de la
Cimera de Lisboa de l'any 2.000 i el "Pla d'Acció eEuropa,
Una societat de la informació per a tothom"
(http://europa.eu.int/information_society/index_en.htm)

· [22]
– Qüestions que remeten de nou i amb accent propi a la
qüestió del programari lliure i el codi obert
(http://www.softcatala.org/articles)

· [23]
– Vegeu el document de prospectiva "Escenaris de futur per a la
societat de la informació a Catalunya", a Quaderns de la
societat de la Informació num 3 i també el
monumental estudi "La Societat Xarxa a Catalunya" coordinats pels
professors Manuel Castells i Imma Tubella.

· [24]
– En l'àmbit de la província de Barcelona es poden
esmentar casos com Terrassa, Manresa, Figueres, entre molts
d'altres.

·
[25] – Aquest concepte
s'ha situat com un dels elements claus en el fructífer
debat suscitat especialment en l'àmbit de
l'antropòloga entorn a les noves formes de
socialització relacionades amb internet, en les que
l'espai virtual auspiciaria noves formes de relació social
i allotjaria les diverses fórmules de comunitat virtual
Vegeu les obres de Joan Mayans (2001 i 2002), Lluís
Anyó (2002) i molt especialment Reingold Howard (1996) un
dels primers teòrics de les comunitats
virtuals.

· [26]
– Cal remarcar que el llindar d'accés ve condicionat
sempre pel propi nivell de penetració de l'ús de
les TIC entre la població de referència.

· [27]
– Els cartells de la Festa Major de la Mercè de Barcelona
compten amb una llarga tradició en aquest
sentit.

Licencia de
Reconocimiento-No
Comercial
Estos contenidos
son Copyleft bajo una licencia de Creative Commons.
Pueden ser distribuidos o reproducidos, mencionando su autor,
siempre que no sea para un uso económico o comercial. No
se pueden alterar o transformar, para generar unos
nuevos.

Santi Martínez Illa

"Este artículo es obra original de Santi Martínez
Illa y su publicación inicial procede del II Congreso
Online del Observatorio para la CiberSociedad: http://www.cibersociedad.net/congres2004/index_es.html"